La Rondalla

LA HISTÒRIA

 

El llibret està basat en la rondalla d’Enric Valor. Una rondalla única per la seua ubicació, ja que va estar estar recollida a Dènia. La trama, per tant, ubicada a Dènia es desplega prop del mar, element important dintre de la cultura mediterrània i amb nombroses possibilitats sonores. En aquesta rondalla conflueixen diversos personatges que s’enfronten a diferents proves i situacions que permeten resoldre la trama. A més a més, trobem una rondalla, com sol ser habitual als contes d’Enric Valor, farcida d’elements màgics.

La història, apta per a tots els públics, serà interpretada en valencià i es presenta com una oportunitat única per posar música a un dels escriptors més estimats a la nostra terra i a la nostra cultura.

 

LA MARE DELS PEIXOS. ENRIC VALOR.

En una casa amb un hortet al darrere, prop la platja de Dénia, hi vivia un matrimoni sense fills, es deien Jaume i Jordina. No eren ni rics ni pobres, pescaven i treballaven la terra.Tenien una barca nova a vela i a rem, una gossa perdiguera i una egua vella.

Jaume era un home lleig i fort, Jordina morena i garrideta. Desitjaven tindre fills, fins el punt que un dia de gener Jaume es quedà profundament adormit. Somià que se li apareixia una dama blanca, vestida tota de blanc i el tocà amb la vara de les virtuts, aleshores els peixos que pescava es convertien, en arribar al sòl de la barca, en preciosos xiquets rossos. La dona però el despertà per anar a treballar. Ell li contà el somni, agafà la barca i se n’anà a pescar. Es passà el matí pescant. Cap al migjorn, cansat, entrà en una cala i tragué el salabre. El posà a la mar i en tragué un animal viu, semblant a una serp de colors, amb tres caps i dues cues. Ell s’astorà i li preguntà qui era. Ella li digué que era la Mare dels Peixos. En preguntar-li què en pensava fer i ell dir-li que la volia subhastar ella li demanà que li tallara els tres caps i les dues cues i llançàs la resta del seu cos a l’aigua; així ella se’n refaria. Li ordenà que donàs a menjar els caps a la seua dona, a la gossa perdiguera i a l’egua vella. També manà que les dues cues les plantàs a tall d’esqueixos a l’hort de les llimeres. A ell li costava perquè no la volia matar però la Mare dels Peixos insistí que seria la salvació de la família. Jaume s’armà de valor i amb un ganivet, espurnejant-li les llàgrimes, la va obeir.

A poqueta nit, Jaume arribà a casa, l’esposa li preguntà: “quant de peix portes”. Ell contestà: “Porte la nostra salvació!” Li contà el que havia succeït. La dona guisà el cap per menjar-se’l, se’l menjà un poc a desgana. La gossa se’l menjà cru i a gust. L’egua se’l menjà barrejat amb forratge i carlotes tallades. Jaume colgà les dues cues, amb les puntes en amunt.

Al cap d’un poc de temps la gossa perdiguera tingué dos preciosos i forts gossets, l’egua dos cavalls negres i àgils, i la dona dos bessons bonics. Els dos fills eren forts i treballadors. Jaumet, més aventurer es dedicà a la mar, i Joan Baptista, més tranquil, a la terra. Passà el temps, la gossa i el cavall moriren però els animals joves estaven plens de vitalitat, i també els fills. En tindre 20 anys Jaume sentí desfici aventurer, proposà a la família que volia conéixer món i trobar promesa per casar-se. La família ho acceptà i li donaren un cavall, un gos i una de les dues espases en què s’havien convertit les cues colgades a l’hort de les llimeres. Quan Jaume se n’anava li digué al germà: “ Tu, de tant en tant, guaita l’hort, si l’espasa que queda solcada es rovella és senyal que em passa alguna cosa dolenta”. Joan Baptiste li contestà “Així ho faré”.

 

Per aquells dies d’abril, a la comarca de l’Alcoià, hi havia un drac de set caps, que assetjava les terres i les persones que vivien al comtat del duc Frederic de les Dues Aigües. Per evitar mals majors, cada dia oferien una persona sortejada entre tots el habitant als drac perquè apaivagara la fam. Arribà el dia que la mala sort li tocà a la bella i jove filla del duc. Aquest, per evitar la mort de la xica, oferí a qui matàs el drac la mà de la seua filla. La casualitat volgué que Jaumet, amb el seu cavall i el seu gos topàs amb el drac, quan aquest intentà atacar-lo Jaumet tragué l’espasa i l’escomenté amb valentia, aleshores aquesta, com per art de màgia, es convertí en un molinet que se li soltà de les mans i tallà els set caps del drac. Jaumet tallà les set llengües del drac, per guardar-les com a record. Rentà l’espasa i les llengües, torcà la suor al cavall, acaronà el gos i s’encaminà al castell.

 

Però un forner malgirbat i lleig d’Onil, el Blanet, covard i deshonest, també sentí el drac, s’astorà i li deixà l’ase perquè se’l menjàs i ell fugí a amagar-se. Quan tornà va vore el drac mort i l’ase encara viu. Com que ell sí estava al corrent del premi a qui matàs el drac pensà enganyar el duc. Li diria que l’havia matat ell. Tacà la seua destral de sang, tallà els set caps, se’ls posà al sac i s’encaminà al castell. En arribar davant el duc, va fer una maldestra reverència i van caure els set caps a terra- Tot foren crits d’admiració. La gent estava contenta d’haver-se lliurat del drac i que la bella Elionor no fos devorada per ell però no gens pel matrimoni de l’indigne i ja entrat en edat Blanet i la jove princesa. I molt menys ella i els seus pares.

Per sort, encara era de dia quan entrà a la ciutat el jove Jaumet, amb el fort cavall i el gos saltant al davant i al darrere feia goig a tots. Molts pensaven: “si en compte del malgirbat de Blanet fos Jaumet el garrit cavaller que hagués matat el drac i es casés amb la princesa, tots seríem ben contents i pagats!”. Aquestes paraules arribaren a l’oïda de Jaumet qui, coneixedor de l’engany, decidí anar a palau per contar-hi la veritat de la mort del drac. Quan descobrí la mentida del forner d’Onil tots quedaren contents, sobretot la princesa i Jaumet que es casaren i foren molt feliços. Fins que arribà un dia, cap al juny quan Jaumet, novament menat pel seu esperit aventurer i el seu deure de conéixer les terres que hauria de governar, sentí curiositat per recórrer-les i arribà a una gran casa atret pels cants d’unes caderneres. Sentí la veu d’una fadrina que li déia “ passeu cavaller i sentireu el pardal que parla!”. Jaume deixà el cavall i el gos i s’endinsà en la casa. Malauradament en travessar-ne el llindar una bruixa el convertí en estàtua. El seu cor de pedra sentia melangia pels seus familiars que ara el plorarien com a desaparegut.

 

Mentrestant a Dénia, a casa dels pares, la vida continuava igual. La mare començava però a preocupar-se. Un dia, Joan Baptiste, va vore l’espasa rovellada l’agafà i emprengué camí amb el seu gos i el seu cavall per trobar el seu germà perquè pensà que alguna desgràcia havia sofert. En pocs dies arribà a Castalla on tots el confoneren amb el seu germà Jaume, fins que ell, una volta estigué dins del castell, explicà als ducs i a la princesa Elionor que era el germà bessó de Jaume. Ells li contaren com havia desaparegut i ell els mostrà l’espasa rovellada com a prova que alguna cosa dolenta succeïa a Jaumet. L’endemà eixí cap a Onil amb l’espasa, el gos i el cavall. Arribà a casa la bruixa, atret pel cant dels ocells, però no confià en la veu que dolçament el convidà a entrar a escoltar el pardal que parla sinó que vigilant, encara a cavall esperà i observà uns moviments rere un pilot de fullatge. Ràpidament cridà al gos: “Porta-me’l!” El gos pegà un bot i tragué a rossegons la bruixa. En caure-li la vareta de les virtuts resta sense poder malèfic i aleshore, des de dalt del cavall mateix Joan Baptiste li tallà el cap i acabà la maleita. Ara sí entrà al palau de la bruixa i hi veié una sala plena d’unes 20 estàtues, eren les persones que la bruixa havia encantat. A Joan Baptiste li sembla que estaven endormiscades i començà a pegar galtades a les estàtues. Galtada que pegava, encanteri que trencava i estàtua que cobrava vida. Galtada a Jaumet i aquest cobrava vida, abraçava el seu germà i tothom s’esborronava d’emoció. Tots agraïts tornaven a sa casa i els dos germans trobaren el cavall i el gos de Jaume prop de la reixa, on els havia deixats.

També ells reprengueren camí al castell, es contaren les novetats de cadascú. Sobretot Jaume. En arribar tothom admirava la ressemblança dels dos germans. El duc, admirat per la generositat de Joan Baptiste, manà fer quinze dies de festes per honorar-lo i volgué que prengués promesa i quedàs allà. Però ell desitjava tornar-se’n a Dénia, cuidar els pares i la terra que hi havia deixat i continuar la tradició camperola de la família, ja que no la marinera, que s’extingiria amb Jaume després d’haver donat esplet meravellós de la benèfica troballa de la misteriosa Mare dels Peixos.

I així fou com Jaume, Jordina, Jaumet i Joan Baptiste, que es casà amb una bonica i feinera veïna, seguiren les vides que havien encetat i que tenien destinades.